Tòquio: encens a l'alba, neó a mitjanit

Tòquio no té un centre: en té desenes, i cadascun funciona com una ciutat a part. El matí comença a Senso-ji, a Asakusa, on la gent s'escampa el fum del perfumador damunt les espatlles abans d'entrar i a Nakamise-dori venen ningyo-yaki acabats de fer. Una hora més tard pots ser a Shibuya mirant com el creuament es buida i es torna a omplir cada noranta segons, o al Golden Gai de Shinjuku, amb bars de sis tamborets que tanquen quan arrenca el primer tren.

A Tòquio s'hi ve a menjar. Al mercat exterior de Tsukiji encara fregeixen tamagoyaki en broqueta i obren ostres a les vuit del matí; les subhastes de tonyina ja són a Toyosu. A Omoide Yokocho les graelles de yakitori tiren el fum directament al carreró, i a Ginza les barres de sushi serveixen dotze peces gairebé en silenci. El ramen canvia de barri en barri —el shoyu lleuger del vell shitamachi, el tsukemen espès d'Ikebukuro— i un onigiri de konbini a mitjanit és sincerament bo.

Entre tant soroll hi ha silenci. El bosc de Meiji Jingu s'empassa el trànsit de Harajuku a cent metres del torii; els fossats del Palau Imperial es tenyeixen de rosa deu dies a principis d'abril i d'or amb els ginkgos de finals de novembre. Yanaka conserva les cases de fusta, els gats del cementiri i un carrer comercial de l'era Showa, i les costes empedrades de Kagurazaka encara amaguen ryotei rere portes corredisses. Vine amb gana, amb abonament de tren i sense pla fix per a les tardes.