Nara: on els cérvols també fan una reverència

Abans de Kyoto hi va haver Nara, capital del Japó durant gairebé tot el segle VIII, i l'escala del que s'hi va construir encara sorprèn. Todai-ji guarda un Buda de bronze d'uns quinze metres dins d'un dels edificis de fusta més grans del món, i la sala que es veu avui és només dos terços de l'original. Al darrere, una columna amb un forat a la base aplega una cua de nens convençuts que passar-hi porta sort.

Gairebé tot el que cal veure és dins del parc de Nara, on viuen també un miler de cérvols sika. Són salvatges, estan protegits com a missatgers dels déus i molts han après a inclinar-se per demanar una galeta shika-senbei, i a insistir amb el morro per la segona. Des de la vora del parc un camí puja fins a Kasuga Taisha, un santuari xintoista amb tres mil fanals de pedra i bronze coberts d'una molsa tan espessa que endolceix tota la pujada. La pagoda de cinc pisos de Kofuku-ji, coberta per obres de restauració fins a la dècada del 2030, marca l'altre extrem, i al darrere s'alcen els vessants herbats del mont Wakakusa.

Al sud del parc, Naramachi és la Nara tranquil·la: antigues cases de comerciants amb gelosies i interiors llargs i estrets, avui botigues de sake, cafeteries i museus diminuts. D'aquí és el kakinoha-zushi, sushi de verat embolicat en fulla de caqui, i al carrer Sanjo-dori encara piquen el mochi a una velocitat temerària entre dos homes i una maça de fusta. La majoria hi ve mig dia des de Kyoto o Osaka; qui es queda fins que els cérvols s'ajeuen al capvespre s'endú la millor versió.