Miyajima: l'illa on el santuari s'endinsa en el mar

El nom propi de l'illa és Itsukushima, i es considerava tan sagrada que la gent comuna només s'hi acostava amb barca, passant per sota del gran torii en lloc de trepitjar la riba. Aquella porta continua dins l'aigua sobre sis potes enormes de càmfora, aguantada només pel seu pes i pel llast de pedra. Amb la marea alta sembla que suri; sis hores després pots caminar per la sorra molla fins a la base i veure les monedes encaixades a les esquerdes. Les dues versions valen la pena, que és el millor argument per dormir-hi.

El santuari d'Itsukushima és construït damunt de pilons a la plana de marea: una successió de corredors vermells i un escenari on encara es balla bugaku, la dansa de cort. Al costat, el pavelló inacabat de Senjokaku —Hideyoshi va morir abans que el cobrissin— queda obert al vent al costat d'una pagoda de cinc pisos. El poble de sota fa olor de momiji manju, pastissets amb forma de fulla d'auró farcits de mongeta dolça i fets al moment, i d'ostres a la brasa, que la badia cria en quantitats enormes.

Darrere del santuari l'illa s'alça en bosc. El mont Misen es puja en hora i mitja per bosc primari o s'escurça amb el telefèric, i a dalt hi ha micos salvatges, una flama a la sala Reikado que diuen encesa des que Kobo Daishi la va calar fa dotze segles, i una vista damunt les illes del mar interior de Seto. Els cérvols sika passegen pel moll i es mengen un mapa de paper si els deixes. A finals de novembre els aurons de la vall de Momijidani ho tenyeixen tot de vermell.