Hiroshima: una ciutat que va decidir recordar en veu alta

A les 8:15 del 6 d'agost de 1945 la bomba va esclatar gairebé just damunt del que avui és la **Cúpula de la Bomba Atòmica**, i l'esquelet de l'edifici va quedar dret precisament perquè l'ona va arribar des de dalt. Hiroshima va decidir no retirar-lo. La ruïna tanca l'extrem nord del **Parc Memorial de la Pau**, una falca verda entre dos rius amb el cenotafi en arc, el monument als infants cobert de grues de paper i una flama que cremarà, diuen, fins que desaparegui l'última arma nuclear. El museu és directe i no se'n surt igual: un rellotge de polsera aturat a les 8:15, un uniforme escolar, testimonis gravats a supervivents que ja passen dels vuitanta. El que més sorprèn és fins a quin punt la resta de la ciutat és viva. Tramvies dels anys quaranta encara baixen per Hondori; la galeria coberta és plena un dimarts a la tarda; i el *Hiroshima-yaki* és un plat realment diferent del d'Osaka: la massa, la col, el porc i un niu de fideus fregits es munten per capes en comptes de barrejar-se, i després es dobleguen damunt d'un ou. Okonomimura, un edifici sencer de planxes rivals apilades, existeix només per això. Fora del centre, **Shukkeien** és un jardí de passeig amb paisatges en miniatura que es va haver de replantar després de la guerra, i el castell d'Hiroshima es va reconstruir damunt del fossat original. La ciutat dona al mar interior de Seto, així que a l'hivern l'especialitat són les ostres, rostides a la closca en parades de carrer. El ferri a Miyajima surt de Miyajimaguchi, vint-i-cinc minuts a l'oest. Dona-li a Hiroshima un dia sencer: el matí pesa i la tarda n'és la resposta.