Hiroshima: una ciutat que va decidir recordar en veu alta

A les 8:15 del 6 d'agost de 1945 la bomba va esclatar gairebé just damunt del que avui és la Cúpula de la Bomba Atòmica, i l'esquelet de l'edifici va quedar dret precisament perquè l'ona va arribar des de dalt. Hiroshima va decidir no retirar-lo. La ruïna tanca l'extrem nord del Parc Memorial de la Pau, una falca verda entre dos rius amb el cenotafi en arc, el monument als infants cobert de grues de paper i una flama que cremarà, diuen, fins que desaparegui l'última arma nuclear. El museu és directe i no se'n surt igual: un rellotge de polsera aturat a les 8:15, un uniforme escolar, testimonis gravats a supervivents que ja passen dels vuitanta.

El que més sorprèn és fins a quin punt la resta de la ciutat és viva. Per Aioi-dori, vora la galeria d'Hondori, encara hi passen tramvies, alguns dels anys quaranta; la galeria coberta és plena un dimarts a la tarda; i el Hiroshima-yaki és un plat realment diferent del d'Osaka: la massa, la col, el porc i un niu de fideus fregits es munten per capes en comptes de barrejar-se, i després es giren damunt d'una capa d'ou. Okonomimura, un edifici sencer de planxes rivals apilades, existeix només per això.

Fora del centre, Shukkeien és un jardí de passeig amb paisatges en miniatura que es va haver de replantar després de la guerra, i el castell d'Hiroshima es va reconstruir al seu emplaçament original, envoltat pel fossat (la torre és tancada al públic des del març del 2026; el recinte continua obert). La ciutat dona al mar interior de Seto, així que a l'hivern l'especialitat són les ostres, rostides a la closca en parades de carrer. El ferri a Miyajima surt de Miyajimaguchi, vint-i-cinc minuts a l'oest. Dona-li a Hiroshima un dia sencer: el matí pesa i la tarda n'és la resposta.