Nikko: la tomba d'un shogun en un bosc de cedres

Hi ha una frase japonesa antiga —*no diguis kekko fins que hagis vist Nikko*—, kekko com a «esplèndid», i la fanfarronada va per un conjunt en concret. **Toshogu** és el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, el shogun que va unificar el país, i renuncia del tot a la contenció habitual de l'arquitectura religiosa japonesa: laca negra, pa d'or i més de cinc mil talles atapeïdes a la porta Yomeimon, davant la qual la gent es quedava abans fins al capvespre. Dues d'aquestes talles són famoses molt més enllà de Nikko: els tres micos savis de l'estable sagrat i el gat adormit damunt del pas que duu a la tomba d'Ieyasu, dos-cents graons de pedra amunt entre els arbres. Al costat, el temple Rinno-ji guarda tres budes daurats de gairebé vuit metres, i el santuari Futarasan, més antic que tots dos, custodia el pont vermell de **Shinkyo** damunt l'aigua verda i ràpida del riu Daiya. Tot l'accés passa sota cedres plantats al segle XVII, una avinguda que encara s'allarga quilòmetres per la vella carretera. Per damunt del poble la carretera puja els revolts d'Irohazaka fins a un altiplà que sembla un altre país. La **cascada de Kegon** cau noranta-set metres des del llac Chuzenji, i el millor és baixar amb l'ascensor excavat al penya-segat fins a la plataforma del peu; l'aiguamoll de Senjogahara té passeres entre herba i bedolls; i al capdamunt, a Yumoto, hi ha aigües termals sulfuroses. A finals d'octubre tot l'altiplà es posa taronja i els revolts es col·lapsen. Al desembre hi entra la neu, i Toshogu a sota, amb els cedres carregats, és el més silenciós que arriba a estar el lloc.