Osaka: menjar fins a rebentar, i encara una broqueta més

Osaka té una paraula per descriure's a si mateixa —kuidaore, arruïnar-se menjant— i no és del tot una broma. La ciutat va fer fortuna com a port de comerciants, es va quedar l'humor directe que venia amb l'ofici i va convertir el sopar en l'acte principal. Dotonbori n'és la prova: un canal folrat de rètols animats, el corredor de Glico, un cranc mecànic de la mida d'un cotxe i parades que giren el takoyaki amb punxons metàl·lics fins que les boles se'n desprenen. A uns dos quilòmetres al sud, a Shinsekai, sota la torre Tsutenkaku, els bars de kushikatsu fregeixen qualsevol cosa en broqueta i pengen sempre la mateixa norma: a la salsa comuna no s'hi suca dues vegades.

De dia la ciutat és en un altre lloc. El castell d'Osaka s'alça damunt de blocs ciclopis dins d'un fossat doble, reconstruït en formigó però envoltat de prop de 3.000 cirerers que fan de principis d'abril la quinzena més concorreguda de l'any. El mercat Kuromon són 600 metres de peixaters que rosteixen vieires i tallen tonyina a l'instant; Nakazakicho, un reducte de cases d'abans de la guerra que es va salvar dels bombardejos, s'ha omplert de botigues de segona mà i torradors de cafè; i l'observatori del Jardí Flotant d'Umeda ensenya tota la quadrícula de nit.

Els d'Osaka et diran que són els graciosos —aquí va néixer el manzai, la comèdia a dues veus— i la ciutat es nota més amollada que Tòquio o Kyoto. La gent parla amb desconeguts, a les escales mecàniques se situa a l'inrevés i l'okonomiyaki, aquella truita espessa de col, es fa a la planxa encastada a la teva pròpia taula. A més és la base natural per a Nara, Kobe i Himeji, totes a menys d'una hora en tren.