Hakone, on el Fuji apunta entre el vapor

A una hora i mitja de Tòquio, Hakone canvia la ciutat per sofre, cedres i aigua. El tren de muntanya Hakone Tozan puja fent ziga-zaga i canvia de sentit tres vegades: el maquinista i el revisor s'intercanvien els extrems del comboi mentre, a finals de juny, els talussos desapareixen sota milers d'hortènsies. Més amunt, el telefèric sobrevola **Owakudani**, un cràter fumejant on el vapor xiula entre roca groga i s'hi couen ous fins que la closca es torna negra: diuen que cada *kuro-tamago* regala set anys de vida. A baix, vaixells amb aire de galió travessen el **llac Ashi** cap a l'enorme torii vermell del **santuari de Hakone**, amb els peus a l'aigua i l'esquena al bosc. Un matí clar d'hivern el mont Fuji apareix al darrere, duplicat en el reflex. L'antiga ruta Tokaido segueix la riba sota una volta de cedres de quatre-cents anys i passa per la duana reconstruïda on s'inspeccionava tothom que anava a Edo, i a la casa de te Amazake-chaya encara serveixen beguda dolça d'arròs a qui hi arriba a peu. Aquí també hi ha art: el **Museu a l'Aire Lliure de Hakone** escampa escultures de Moore i Miró en una gespa emmarcada per muntanyes. Però s'hi torna pel bany: Gora, Miyanoshita, Sengokuhara i Yumoto tenen aigües diferents, ryokan propis i *rotenburo* oberts a la nit i a la remor del riu. Un bon primer pas per descobrir el Japó sense presses.