Hakone, on el Fuji apunta entre el vapor

A una hora i mitja de Tòquio, Hakone canvia la ciutat per sofre, cedres i aigua. El tren de muntanya Hakone Tozan puja fent ziga-zaga i canvia de sentit tres vegades: el maquinista i el revisor s'intercanvien els extrems del comboi mentre, a finals de juny, els talussos desapareixen sota milers d'hortènsies. Més amunt, el telefèric sobrevola Owakudani, un cràter fumejant on el vapor xiula entre roca groga i s'hi couen ous fins que la closca es torna negra: diuen que cada kuro-tamago regala set anys de vida.

A baix, vaixells amb aire de galió travessen el llac Ashi cap a l'enorme torii vermell del santuari de Hakone, amb els peus a l'aigua i l'esquena al bosc. Un matí clar d'hivern el mont Fuji treu el cap sobre el llac, duplicat en el reflex. L'antiga ruta Tokaido segueix la riba sota una volta de cedres de quatre-cents anys i passa pel punt de control reconstruït on s'inspeccionava tothom que anava a Edo, i a la casa de te Amazake-chaya encara serveixen beguda dolça d'arròs a qui hi arriba a peu.

Aquí també hi ha art: el Museu a l'Aire Lliure de Hakone escampa escultures de Moore i Miró en una gespa emmarcada per muntanyes. Però s'hi torna pel bany: Gora, Miyanoshita, Sengokuhara i Yumoto tenen aigües diferents, ryokan propis i rotenburo oberts a la nit i a la remor del riu. Un bon primer pas per descobrir el Japó sense presses.