Chongqing: una ciutat de cingles, boira i oli de bitxo

Chongqing no obeeix les regles habituals d'una ciutat. Està apilada sobre una península rocosa on el Jialing desemboca al Iang-Tsé, de manera que els carrers passen per damunt de les teulades, la planta baixa d'un edifici és la vuitena del del costat i el monorail de Liziba entra per un costat d'un bloc de pisos i surt per l'altre sense que ningú s'hagi de mudar. A l'hivern la boira queda encaixada als congostos i la ciutat brilla a través seu.

La postal és Hongyadong, un eixam de balcons de fusta sobre pilons enfilant-se pel cingle, il·luminat de daurat en fer-se fosc fins a semblar un fotograma d'animació. Travessa el riu amb el telefèric del Iang-Tsé per veure aquella mateixa escena des d'on ningú no la fotografia, i després puja per l'escala mecànica de Huangguan o per un dels vells funiculars per entendre com es mou la gent d'aquí. Ciqikou, l'antic port de la porcellana sobre el Jialing, conserva la textura d'abans del boom: lloses gastades, cases de te, pastissos d'arròs i soroll de mahjong.

Cal menjar amb valentia. Chongqing reivindica haver inventat el hotpot, i el seu és el més brau del país: una olla vermella i espessa de sèu de vaca, bitxo sec i pebre de Sichuan on els bastaixos del riu coïen menuts barats. Els fideus xiaomian de l'esmorzar són gairebé igual de contundents. La ciutat és també l'embarcador clàssic dels creuers per les Tres Gorges riu avall cap a la presa, i els molls de Chaotianmen són un bon lloc per quedar-se de nit veient passar portacontenidors entre les torres.