Dunhuang, un oasi de coves pintades

Dunhuang va ser l'últim punt d'aigua abans del Taklamakan, la cruïlla on la Ruta de la Seda es partia en dos ramals, i tota caravana, monjo o ambaixador que hi va passar hi va deixar alguna cosa. La major part va acabar a les coves de Mogao, un cingle foradat amb 735 grutes excavades entre els segles IV i XIV. Unes 492 estan pintades i sumen prop de 45.000 metres quadrats de murals: bodhisattves Tang de cintes ondulants, apsares que travessen els sostres amb els seus vels, mercaders sogdians, relats jataka i un pavelló de nou pisos que aixopluga un Buda assegut de 35 metres.

D'aquí va sortir també una de les grans troballes documentals de la història. El 1900, un guardià taoista, Wang Yuanlu, va obrir una cambra tapiada, la cova 17 o cova de la Biblioteca, amb més de cinquanta mil manuscrits en xinès, tibetà, sànscrit, sogdià i uigur, entre ells el Sutra del Diamant imprès l'any 868. La majoria van acabar a Londres, París i Sant Petersburg; l'Acadèmia de Dunhuang fa dècades que documenta i conserva la resta, i les visites són guiades, amb entrada reservada i rotació de coves.

Fora de la ciutat mana el desert. Mingsha Shan, les Dunes Cantaires, brunz quan el vent mou la sorra, i als seus peus la font en mitja lluna de Yueyaquan fa dos mil anys que no s'asseca. Puja en camell al capvespre i després ves cap a l'oest, a les ruïnes de tova de la Porta de Jade i de Yangguan i a les crestes eòliques del Yardang. Sopa fideus grocs amb ase al mercat nocturn: la Ruta de la Seda comença aquí.