Lhasa, la ciutat que camina en cercles

A 3.650 metres, Lhasa obliga a abaixar el ritme, i ho recompensa. Els matins comencen al Barkhor, el circuit de kora que envolta el temple de Jokhang: pelegrins d'Amdo i Kham avancen en el sentit de les agulles del rellotge amb molinets d'oració, el fum de ginebre puja dels cremadors i els qui es prosternen cos a terra van mesurant les lloses amb les mans. Dins el Jokhang, cor del budisme tibetà des del segle VII, centenars de llànties de mantega il·luminen l'estàtua de Jowo Shakyamuni que, segons la tradició, va portar la princesa Wencheng des de Chang'an.

Per damunt de tot, el Palau de Potala enfila el Turó Roig amb tretze pisos de calç blanca i ocre; va ser residència d'hivern dels Dalai Lames fins al 1959 i el seu Palau Roig guarda les estupes funeràries de vuit d'ells. L'entrada és amb hora assignada i la pujada és exigent: val la pena aclimatar-se un parell de dies abans. El palau d'estiu, Norbulingka, és més amable, amb jardins on les famílies fan pícnic durant el festival Shoton. Al monestir de Sera, els debats de la tarda omplen el pati de picaments de mans; a Drepung, en el seu dia el monestir més gran del món, les cel·les blanques es vessen pel vessant.

Entre visita i visita, Lhasa són cases de te: gots infinits de te dolç amb llet, momos al vapor, te salat de mantega de iac i tsampa d'ordi pastada a mà.