Pequín: muralles imperials, patis grisos i ànec al forn de llenya

Pequín porta sis segles d'imperi amb una naturalitat desconcertant. La majoria de viatgers el troba primer a la Gran Muralla de Mutianyu: una cresta de pedra grisa restaurada que puja entre castanyers, torre de guaita rere torre de guaita, amb un tram final tan dret que se suda de valent i una baixada en tobogan que ningú no es vol perdre. Des de dalt les muntanyes Yan s'esglaonen cap al nord i la ciutat no es veu enlloc.

Al centre l'escala és horitzontal. Es travessa la plaça de Tiananmen i després la Ciutat Prohibida, pati rere pati de murs vermellons i teula vidriada groga, sales del tron per a vint-i-quatre emperadors, fins que puges el turó de Jingshan i per fi veus tota aquella teulada daurada d'un sol cop. El Temple del Cel demana matinar, quan els jubilats ballen, juguen a jianzi i canten òpera entre els xiprers; el Palau d'Estiu demana la tarda, resseguint el Corredor Llarg pintat amb el llac Kunming tornant-se rosa.

L'altre Pequín viu als hutongs, els carrerons de totxo gris al nord dels llacs, al voltant de Nanluoguxiang i de les torres del Tambor i la Campana, on encara aguanten les cases amb pati, les barberies i les partides de xiangqi damunt d'una caixa. S'hi va bé en bicicleta o en rickshaw. I s'hi menja en conseqüència: ànec lacat tallat a taula amb creps, ceba tendra i salsa dolça de mongeta; jianbing acabat de fer en un carretó; fideus zhajiangmian; broquetes de xai amb comí. El setembre i l'octubre són els mesos: els ginkgos de les avingudes es tornen grocs i el cel, finalment, és blau.