Xangai: pedra colonial en una riba, ciència-ficció a l'altra

Cap ciutat no escenifica les seves contradiccions amb la netedat de Xangai. Posa't al Bund al capvespre, amb el riu Huangpu corrent negre al davant: a l'esquena, un quilòmetre i mig de bancs i duanes dels anys vint, granit i arrogància neoclàssica; al davant, Pudong — l'obrellaunes del Shanghai World Financial Center, la Shanghai Tower cargolada, les esferes roses de la Perla d'Orient — encenent-se de cop. Pel mig hi passen transbordadors i gavarres de carbó.

Cap a l'interior l'escala baixa. L'antiga Concessió Francesa són plàtans, cases shikumen amb portal de pedra, carrerons de mercat, sastres i cafès amagats en vil·les dels anys trenta; Tianzifang i el carrer Wukang són l'entrada òbvia, però el bo és ficar-se per qualsevol carreró de Fuxing o Anfu i trobar la roba estesa entre finestres. El Jardí Yuyuan, a la ciutat vella, és el contrapès: rocalles, estanys de carpes i murs coronats de dracs d'un funcionari Ming, embolcallats per un basar on es fa cua pels xiaolongbao i es mengen cremant.

Xangai es gaudeix en petits rituals: esmorzar shengjianbao daurats a la planxa amb llet de soja; una nit d'acrobàcies; una hora amb els bronzes antics del Museu de Xangai; i la línia 17 del metro fins a Zhujiajiao, un poble de canals, ponts de pedra geperuts i barques de rem a menys d'una hora dels gratacels. Vés-hi a finals de primavera o a l'octubre — la humitat de juliol és un adversari seriós — i deixa una tarda lliure per no fer res més que el passeig del riu.