Wuyuan, els camps grocs de Huizhou

Wuyuan és camp amb una adreça excepcional. Històricament part de Huizhou —el cor mercantil que avui queda sobretot a Anhui—, el comtat va conservar l'arquitectura que va pagar aquella riquesa: murs emblanquinats, teulades de teula negra i els frontons esglaonats en cap de cavall, pensats perquè el foc no saltés de casa en casa, tot plegat en una conca de turons de te i feixes al nord-est de Jiangxi.

La temporada que tothom persegueix és finals de març i principis d'abril, quan floreix la colza i les feixes de Jiangling s'apilen en franges grogues sobre la boira de l'alba. Els llogarets demanen calma. Likeng enfila un rierol entre dues fileres de cases i ponts de pedra; Xiaoqi conserva mansions de comerciants Qing amb portalades de maó tallat; Wangkou es corba en un meandre al voltant de la sala ancestral de la família Yu i els seus cèlebres treballs de fusta; Sixi Yancun és més silenciosa i més fosca per dins, pura fusta i patis. A Qinghua, el Pont de l'Arc de Sant Martí, d'època Song, recolza els seus pavellons coberts sobre quatre piles de pedra.

La tardor porta l'altra imatge de Wuyuan: Huangling, llogaret en pendent on s'assequen bitxos, blat de moro i crisantems en safates rodones de bambú abocades a les finestres altes; és el shaiqiu, avui pelegrinatge de fotògrafs. Entre poble i poble, alcanforers centenaris fan ombra, hi creix el te verd de Wuyuan i encara es tallen a mà els tinters de Longwei. Combina de meravella amb Huangshan i Jingdezhen en una ruta per l'est de la Xina.